Segon Cancerversari

L'any ha passat com una eternitat. La por ha anat disminuint, però encara hi resta. Els dolors s'apaivaguen, però encara hi són. Els fogots no disminueixen, però passen a ser una remor de fons, com una onada intensa que torna. El cansament no és tan intens, és més aviat un record de que ens fem grans, igual com la vista perduda i la memòria que costa de trobar. Els canvis d'alimentació i de manera de viure ja formen part de la rutina, no són costosos, més aviat agradables, donen força i la sensació de cert control sobre el propi futur.

Queden records de la quimio, alguns com a malsons i d'altres, sorprenentment, com a petites joies que vaig tenir la sort de passar. Recordo les classes de pintura com un petit Nirvana que costa de tornar a experimentar. Em queden a la meva minsa memòria les flors a tot arreu, les meves passejades, la gent que vaig conèixer. La bellesa interior de moltes persones. El viatge interior a un cos desconegut, que sempre ha estat en mi però que per primera vegada li presto atenció: Ei tu! perquè em fas això? Què t'he fet? Sí, ho sento, ara començaré a tenir cura del que faig amb tu. Si.... ara menjaré millor i més a poc a poc.....sí, també faré més exercici....vaaaaale el ioga també, ja sé que t'agrada....

I últimament em pregunto que passaria si no hagués fet algunes coses que he fet a la vida. Què passaria si no hagués estat Au-pair? Què passaria si no hagués après química? Què passaria si no hagués sigut bessona? Què passaria si no hagués nascut a Europa? I si fóssim al segle 18? I si fos home? I si tingués 120 anys? I si no tingués cames per caminar a la muntanya? I si no pogués sentir l'olor de les flors? I si no hagués viatjat? I si no hagués tingut tanta curiositat per aprendre des de ben petita? I si no sabés comptar? I si no existissin milions d'especies diferents? I si NO hagués tingut CÀNCER?

Són maneres de distreure l'enteniment, de moure l'ànima, d'obrir la consciència, d'inventar universos paral·lels, dimensions desconegudes, vides impossibles, històries de novel·la.

Idees torrencials passen sense avisar pel meu cervell, van i venen i tornen, i em diuen que volen que els hi dediqui temps, potser per escriure-les, o potser per viure dins meu totes les altres vides que no hi seran. Em dissolc en aquests mons mentre veig la sortida del sol quan camino cap al tren o la posta de sol quan torno a casa. El càncer m'ha aportat aquest regal inesperat en el meu segon cancerversari: estar plena d'idees.

Què passaria si no existissin les postes de sol?