3er cancerversari

3 anys que semblen una eternitat. Que passen per moments alts i baixos. Dies de dolor i dies de tranquil·litat. Sembla que vaig començar una vida nova fa tres anys i encara no he arribat a l’edat adulta. Encara mirant maneres de reduir el risc de la tornada del càncer, encara espantada a dies de cada dolor o mareig que tinc. Encara dubto de si alguns dels efectes secundaris de la meva medicació i la conseqüència de la quimioteràpia són de fet un nou càncer. He tingut un altre episodi de vertigen i, essent tant demolidor, torna la por del pitjor, torna la pregunta del què faria si em quedés poc de vida. El mal d’esquena que he tingut moltes vegades abans de la diagnosi, i que sempre associava a estrès o a portar massa pes a la motxilla, ara em fa por que sigui una metàstasi òssia. I em tornen a fer proves, i em diuen que el 80% de la gent té aquest tipus de dolor només per estrès.  I que no em preocupi.

Ara, en moments en que el món sembla que dóna la volta i en comptes d’anar endavant va enrere. On alguns polítics i una part de la gent creuen que la repressió, censura i violència a la població és una norma acceptable. El feixisme ensenya a les seves ordes a basar la seva vida en odi a tota una cultura. I fins i tot s'endinsa en la pròpia família, on jo mai m’hagués imaginat.

Quan el parlar una llengua i defensar la pròpia cultura es converteix en ser terrorista i alguns dels teus veïns i familiars disfruten i recolzen la repressió ... estem tornant molt més enrere que el segle XX. Estem entrant en un abisme.

I els metges em diuen que em tranquil·litzi... Com pot qualsevol persona estar tranquil·la davant aquesta calamitat? Si el que hauríem de fer tots és aixecar-nos i no deixar que se surtin amb la seva.

Jo dic prou, no ens acostumem a ser insultats i amenaçats contínuament. Ningú al món s'ha d'acostumar a una cosa així. Igual que una dóna contínuament menyspreada pel seu marit hauria de poder separar-se i sortir-ne lliure, sana i salva.