Preparant-se per la propera ressonància

És ben sabut que per molts anys que passis després de tenir un càncer, el que fa més por són les revisions amb l'oncòleg, especialment aquelles que et miren ressonància magnètica o mètodes similars que abans ni existien. Ara poden detectar un càncer quan encara és petitó i això és vital per a que el tractament sigui més efectiu. Aquest fet fa que cada vegada que s'acosta la ressonància magnètica, en el meu cas anual, el nivell de nervis augmenta conforme es va acostant el dia. 

Sé que el metge també em preguntarà si em fan mal altres parts del cos o tinc símptomes estranys. I com sempre, sempre fa mal alguna cosa, sempre hi ha símptomes estranys dels estralls de la quimio que no havia tingut mai abans. I probablement tot és normal, efectes secundaris de la medicació. També no puc oblidar que quan em van detectar el primer càncer jo de fet em trobava perfectament (només vaig notar un bulto) i acabava de venir de vacances del Perú en les quals havíem pujat un pas altíssim i havíem fet dos treks sense cap problema. El càncer no avisa amb antelació.

Així que mentre s'acosta el dia passen els pensaments tan habituals dels malalts de càncer: perquè vivim, què volem fer realment a la vida, si em quedés poc temps què faria. I curiosament segueixo pensant el mateix que sempre, el càncer no ha canviat en cap moment els meus desitjos més bàsics. Aniria a la muntanya, em rodejaria de natura i de verd, observaria, escoltaria els ocells, potser escriuria, llegiria, ensumaria les flors. 

Viure a Graz és a vegades com si ja estigués dins d'aquest somni gairebé irreal: rodejada de muntanyes i natura preciosa, de l'olor dels arbres i la seva fruita, de les flors; se sent constantment el cant dels ocells... Si alguna vegada vull impregnar-me d'aquest paradís només cal que pugi a l'Schloßberg i deixar els 5 sentits prendre possessió de mi. 

Anant a treballar a través de l'Schloßberg, 7:30 matí