Aquests dos mesos han estat els més durs de la meva vida.
Però ara veig la llum i veig futur.
El meu diagnòstic no és pas tant diferent com tantíssimes altres dones, però és el meu. I sí, jo puc dir com gairebé totes les altres que mai pensava que això em passaria a MI. A mi?
Intento escriure aquí per als que esteu preocupats per mi. Per a que veieu que no tot és gris. Intento plasmar una mica del que penso i una mica del què em passa perquè quan em llegiu esteu amb mi. I necessito que ara esteu amb mi. Si, estic aprenent a ser egoista.
La realitat: ja he passat la mastectomia i el diagnòstic. Fins que no he tingut els resultats de l'operació per saber si tenia metàstasi he estat en un estat de xoc difícil d'explicar. Aquests dos mesos han sigut com quatre dècades. Han passat per mi històries del meu passat que ni recordava. He vist les cares de persones que he anat coneixent en tota la meva vida. Fins i tot he arribat a la conclusió que sóc una persona amb moltíssima sort que ja ha fet a la vida gairebé tot el que molta gent només pot somniar. Jo mateixa me'n faig creus.
I quan l'aclaparament i el desconcert han acabat, m'he sentit renéixer.
A mi m'ha ajudat llegir molts llibres del que em passa, tant de metges i científics com de persones que han passat pel mateix que jo. També m'han ajudat les històries personals de gent que han passat per això a nivell personal o en algun familiar o amic.
Us dic que ara m'estic posant forta per encarar el que veig com el més difícil, tot i que no crec que pugui ser tant difícil com els dos primers mesos d'incertesa. La QUIMIO. Oi que fa por? I jo que sóc química i aquesta paraula em fa por.
Llegeixo a tot arreu que escrigui, perquè això m'ajuda. Escriure és per mi una manera de viure, quan escrivim digerim el que ens ha passat d'una altra manera. Aquest blog és doncs no només el meu mitjà de comunicar-me amb tu, que em llegeixes, sinó també un guia en el meu camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada