Quan era petita comptava tot el que feia: comptava els minuts que trigava a anar a l'escola, els segons que durava el semàfor del passeig Valldaura, els passos que hi havia entre el semàfor i l'escola, els segons que trigava cada parada de metro, els minuts que trigava en fer els deures, les pàgines que llegia cada dia, les llibretes i llàpissos que tenia, les arrugues que deixava al llit després de fer-lo, les vegades que algú entrava a l'habitació abans de que em pogués adormir, els núvols que passaven pel cel quan preníem el sol a la platja, les matrícules del cotxes que eren periòdiques o cap-i-cua, quants cotxes vermells passàvem de casa a Torrelles... Potser per això m'apassionaven les mates.
Encara compto moltes coses, però intento no obsessionar-me. Durant la setmana a la feina tinc la oportunitat de treballar amb dades contínuament i després encara puc comptar quants lingots he aconseguit al Duolingo. Els caps de setmana sempre podem comptar quants óssos hem vist, quants pics hem fet, quants quilòmetres hem caminat, quantes capes de roba porto i quantes hores de conduir hem necessitat.I des de que he començat la quimio compto quants dies falten perquè acabi, quantes calories menjo cada dia, quants grams de proteïna, quants litres d'aigua, quants minuts camino, quants minuts faig meditació, quants dies queden per la propera classes de gimnàs, quants per a la propera reunió del grup de suport... i ara li he sumat quantes roselles veig néixer. Avui, dues més:
 |
| Naixement d'una rosella groga |
 |
| La tercera rosella |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada