Sembla que els dies comencen a passar ràpid. També he acabat el meu capítol de la novel·la que passava a l'Amazones del Perú, la raó pel quan vaig anar a visitar el Parque Manu al Sud-est peruà el passat octubre. M'ha encantat recordar el que vam veure, les olors, els sorolls dels animals i els cants del ocells. M'he recordat de la calor que feia, perfecte per mi i massa per l'Artur. Vam tenir xerrades interessants amb una parella de peruà casat amb espanyola i sobretot amb els guies dels nostres dos treks a la Cordillera Blanca i al Machu Pichu. Els dos treks ja no eren a l'Amazones, però també van ser espectaculars, sobretot la Cordillera. Mai havíem menjat tant, i en molts casos boníssim, sobretot durant el trek de Santa Cruz a la Cordillera Blanca. I uns ceviches boníssims a Lima, ja de tornada a la capital. Encara les recordo com unes de les vacances que més m'han agradat.
Els personatges de la meva novel·la evolucionen cada dia, se me'n van de les mans. Ara el protagonista acaba de descobrir una nova manera de tractar una planta per obtenir un benefici terapèutic, i jo no li he dit! li ha sortit per sota la màniga.... és curiós com escriure fa sortir de dins coses que ni imaginaves.
Aquest dies hem descobert que una planta que semblava mig morta durant l'hivern, tot just a sota la nostra escala, ha florit d'una manera preciosa. Potser tots tenim la nostra manera de florir si trobem la força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada