Descobrint els bonys i dolors del cos

Quan es té una malaltia és normal ser super conscient de cada canvi en el propi cos. Veus bonys i taques on no n'havies vist mai i sents picors i tensions que creus que mai n'havia hagut.
Els últims 5 dies m'havia començat a picar molt tota la part al voltant de la cicatriu. Els primers dies després de la operació m'havia picat una mica però ja se n'havia anat, així que quan la intensitat em va començar a augmentar em vaig començar a preocupar. El dijous passat la picor va ser tant intensa que vaig deixar de posar-me la pròtesi (el meu "tercer" pit) durant uns dies per a veure si aquest era el problema.
Però ahir la preocupació va escalar a alçades d'atac de cor quan em vaig adonar que a la part inferior de la meva cicatriu s'havia fet un bony com una piloteta, tot just en el lloc en que el meu tumor havia estat abans de l'extracció. Em vaig espantar tant que vaig enviar un missatge al meu cirurgià de poder veure'l tant aviat com fos possible. He estat unes 24 hores d'estrés total, de palpitacions accelerades i d'intentar racionalitzar tot el que ha passat la setmana passada per lo qual el tumor pogués haver aparegut per art de màgia en tants pocs dies (que és el que jo pensava, òbviament).
Així que aquest matí he anat en cotxe a la feina esperant en qualsevol moment ser trucada pel meu metge. De res servia saber que el meu tumor original havia trigat a tenir aquesta mida més de dos anys. Durant aquestes hores d'histèria he tornat a veure la vida passar pel davant, intentant imaginar-me tot el que podia haver fet malament... i què és el que m'haurien de fer a partir d'ara: una altra operació d'urgència? quimioteràpia d'urgència? tallar-me un tros de pulmó? o una costella????
El meu cirurgià pacient i encantador m'ha donat hora per les dues i mitja del migdia (indigestió del dinar, absència mental absoluta de la feina, conducció temorosa). He anat a buscar el meu àngel de la guarda i el meu sol i l'amor de la meva vida, l'Artur, que ha acceptat ser portat per una conductora perillosa fins al metge. Allà hem esperat mitja hora i quan ens han visitat ens han dit que: 1) està molt bé que piqui la ferida, això vol dir que el sistema immunològic s'ha activat i està curant bé els teixits; 2) el bony es fa moltes vegades al final inferior de la cicatriu perquè s'acumulen els líquids que ara ja no poden sortir pel tub de drenatge. La mala sort que tinc jo és que el meu tumor estava al mateix lloc que el final inferior de la cicatriu. El metge m'ha dit que si vull que el bony es desfaci més de pressa em puc posar alguna cosa calenta una estona cada dia que accelerarà que es vagi desfent el líquid acumulat. En resum: que tot va molt bé i jo histèrica. Diuen que els pacients de càncer estem insoportables... potser sí.
Ara bé, aquesta és una història amb un final doblement feliç i és que quan he arribat a casa tenia la millor medicina del món per recuperar-me: l'Apfelstrudel de l'Artur!

Apfelstrudel de l'Artur