Informant de la meva situació

Aquests dies estic fent saber als meus companys de feina amb els quals comparteixo algun projecte que estaré uns quatre mesos de baixa. Després els explico el perquè. I durant el Nadal ho he anat explicant a altres amics que teníem per aquí. Les reaccions són diverses.
Per alguns són males notícies però han conegut algun cas de prop i ja saben com va. La setmana passada vaig informar a dos companys els quals tots dos tenien una germana que havia passat pel mateix. La germana d'un d'ells ho va passar fa més de deu anys i la germana de l'altre acabava d'acabar la quimio feia unes setmanes. Va ser tant fàcil tenir aquesta conversació i em van donar tants ànims.
Però per alguns altres és un trauma i es posen a plorar. Avui ha sigut la tercera persona que se'm posa a plorar en saber el que em passava. Normalment són gent que no han conegut ningú amb càncer. És difícil consolar a una persona que té una reacció així, però avui ja no m'ha afectat tant, crec que és normal. Jo vaig tenir la mateixa reacció quan la Cèlia em va dir que tenia càncer fa més d'un any.
Així que un altre aprenentatge que estic fent és saber consolar a la gent. Saber dir-los que no passa res, que només és una interrupció en la vida, on aprendré moltes coses i després la vida contínua. M'ha demanat que li prometi que a l'estiu tornaré i que tornarem a xerrar i que no me'n vagi la setmana que ve sense tornar-la a veure. Jo li he promès que és clar, sense cap dubte.
Mentrestant, jo tinc com un nus al coll que se'm fa més gran cada dia. Suposo que són nervis. No em sento cap bony més. Espero que poc a poc em tranquil·litzi, ja tinc ganes de començar la quimio. El dijous em posen el Port-a-cath, un a espècie de catèter a sobre el pit per a injectar-me la quimio i treure'm la sang sense haver-me de punxar contínuament al braç. Serà una altra visita a l'hospital, però aquest cop a la tarda ja em deixaran anar a casa. Ja us explicaré.