És un moment en que canvies prioritats, et dediques més a tu. I sobretot et dediques a pensar el que realment vols a la vida, et preguntes què és el que t'importa, què et fa vibrar, que et fa llevar-te cada dia amb un somriure.
A mi sempre m'ha agradat aquell poema atribuït a Borges que comença:
"Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos,
haría más viajes,
contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios..."
Es diu que Borges va escriure aquest poema quan s'estava morint. En els primers mesos d'aquest camí que estic fent, quan encara no sabia si em quedava molt per viure, vaig arribar a aquesta conclusió: Si tornés a viure cometria els mateixos errors, faria els mateixos esforços per fer les coses bé, seria igual de tonta i correria els mateixos riscos, faria els mateixos viatges i observaria els mateixos capvespres, i igualment pujaria les muntanyes i creuaria els rius i no menjaria més gelats ni tindria més problemes reals. Perquè jo he tingut una vida intensa i plena i estic molt contenta del que he fet i he viscut. Tinc la sort d'haver viatjat molt i haver vist paisatges increíblement bonics i estranys, he conegut molta gent extraordinària i estic rodejada encara de gent que m'estima molt i a qui estimo amb bogeria. Tinc la sort d'haver treballat en feines apassionants i d'encara estar estudiant el més magnífic i real: la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada